En conseqüència, podem afirmar que l’objectiu de l’ADECAF no pot ser un altre que contribuir a generar un nou clima de debat i pensament consensuat per totes les centrals democràtiques en les seves línies mestres d’acció, a fi d’arribar a l’elaboració d’un projecte sindical penitenciari que acabi d’una vegada amb la llarga etapa de divisió i enfrontament estèril entre sigles l’única motivació del qual, sembla ser, ha estat obtenir més afiliats i més vots a les eleccions sindicals, sense que en cap cas ningú no hagi pensat en dedicar ni una hora del seu temps a reflexionar sobre les grans qüestions de fons que ens afecten a tots i a solucionar els problemes estructurals que patim els treballadors penitenciaris.

L’absència d’aquest projecte, al nostre entendre, explica que després de cinc anys en què els sindicats no han deixat de protestar per la negativa de l’administració a negociar un nou acord laboral, els representants dels treballadors penitenciaris, arribat el moment de les negociacions, les mobilitzacions i les lluites, hagin operat sempre rebutjant el que la Direcció General els hi oferia, però mancats d’un objectiu propi. I si és cert que van aconseguir aturar la famosa "reestructuració" en nom de la rehabilitació -concepte que la central majoritària portava força temps atacant frontalment- també és cert que el resultat, la gran "victòria" que tothom celebra, ha estat deixar les coses com fins ara, fet que ens ha arribat a semblar meravellós gràcies precisament a la absoluta manca de perspectives, metes i idees originals que caracteritza als nostres representants, amb molt poques excepcions (d’algunes d’aquestes excepcions no cal ni parlar, perquè suposen una autèntica regressió a la presó de seguretat franquista, de manera que es donaria la circumstància que el sindicalisme penitenciari, tret de CC.OO. i alguna altra central majoritària, seria l’únic on les propostes sindicals anirien per darrere dels plantejaments de la "patronal" en termes ideològics i polítics).

Els òrgans de l’Associació Democràtica Catalana de Funcionaris de Presons-Centre d’Estudis Penitenciaris, com ara el nostre butlletí o els Papers de Filosofia de la Ciència Penitenciària, pretenen per tant, en primer lloc, detectar i definir els temes clau que tot projecte penitenciari, sindical o polític, haurà d’afrontar tard o d’hora, a saber: 1) la fonamentació filosòfica, ètica, i jurídica de la relació necessària entre la culpa i el càstig, sense la qual les institucions penitenciàries romandran mancades de tota justificació racional satisfactòria, a menys que s’accepti com a tal la superior força de la societat davant l’individu i la utilitat de la majoria interpretada políticament; 2) la desestigmatització social i simbòlica del Cos de Vigilància Penitenciària i la definitiva superació de la figura del carceller, acostant al màxim el concepte de funcionari de presons a la sensibilitat de l’educador sense oblidar que les funcions bàsiques de l’esmentat Cos sempre aniran lligades a elements inevitables de seguretat i control; 3) en el mateix sentit, la fonamentació d’un programa educatiu d’intervenció per al personal de vigilància que tingui en compte les característiques típiques del delinqüent actual, i en concret els seus vincles axiològics i socioeconòmics amb el fenomen de les drogues; 4) la fonamentació d’un programa de seguretat interior que permeti l’eradicació del consum d’estupefaents a les presons de Catalunya, fita que, cas de ser assolida, convertiria l’Administració Penitenciària catalana en la més avançada del món; 5) la plena catalanització lingüística i cívica del Cos de Vigilància Penitenciària a casa nostra, trencant definitivament els seus vincles històrics amb un passat vergonyós que tots hem de voler superar àdhuc en benefici propi; 6) la professionalització dels funcionaris de presons amb la fundació d’una institució (escola o facultat) dedicada exclusivament a formar personal penitenciari en l’objectiu de realitzar el mandat constitucional , "la reeducació i la reinserció social" dels ciutadans sotmesos a penes i mesures de privació de llibertat, i a desenvolupar un cos de doctrina ètica, sociològica i jurídica que tindria com a fonament la Filosofia de la Ciència Penitenciària quant disciplina acadèmica autònoma davant la Criminologia i la Sociologia de la desviació.

Tanmateix, si és cert que les propostes dels Papers, el Butlletí o d’altres òrgans (en el futur esperem poder fundar una revista penitenciaria oberta i independent) aniran sempre orientades cap algun dels ambiciosos punts esmentats o cap altres que s’hi puguin afegir-hi més endavant amb el mateix esperit de l’ADECAF, també hem de dir aquí, de forma clara i rotunda, que cap dels textos que s’hi puguin publicar tindrà el caràcter de proposta definitiva, car ni pretenem ensenyar ningú el que ha de fer, ni estem intentant usurpar un lloc que no ens correspon, sinó que senzillament, interpretant el concepte de democràcia en el sentit cívic i participatiu que recull expressament la Constitució, volem encoratjar els professionals i sindicalistes més responsables a superar la dinàmica demagògica d’enfrontament dels darrers anys, per tal d’entrar, a la fi, en una etapa de reflexió comunicativa i esforç silenciós, potser no tant rendible electoralment a curt termini, però sí molt més honest i profitós per a tothom.

El director

Barcelona, 1 d’octubre de 1997